És per excel·lència un dels símbols de Xixona. Amb dues denominacions, Penya Roja o Penya de Migjorn és coneguda aquesta muntanya que feia d’orientació als pescadors que arribaven per la costa del Campello i el seu cim era dels primers que sobreeixia per l’horitzó.
El primer nom, Roja, potser s’haurà format pel color rogenc que rep dels rajos del sol en les seues tres caixes que formen el cim. El segon, Migjorn, al·ludeix a l’indret on el moviment del sol marca l’hora de les 12 i era el referent de la gent per saber l’hora (migjorn indica també el punt cardinal, més que l’hora, però amb rares excepcions).
La seua altitud, 1226 metres, fa que siga la segona més elevada del terme xixonenc, llevat de la serra dels Plans, de 1330 m, que no pertany al terme. Té eix geodèsic.
Té la ruta marcada (PR-CV- 212) amb un recorregut de 12,5 quilòmetres i comença en el barranc de la Font.
No podem obviar el nom Forat de la Penya, ja que en un dels tallats hi ha aquesta cavitat on es pot entrar. En dies de lluna plena es pot contemplar des d’allí una vista impressionant del terme, il·luminat amb la llum que reflecteix la lluna. Darrere està la part de la cova dels Corrals, amagatall natural que s’utilitzava per resguardar el ramat.
En el camí de pujada hi trobarem bancals guanyats a la muntanya de molt probable origen morisc o espècies vegetals com la cornicabra (Pistacia terebinthus), única en tota la vall.
Al llibre de Joan Pellicer i Bataller (2000)[1] el seu autor escriu sobre la cornicabra:
«És un arbust de brancam, ramatge i fullatge lax, glabre i d’olor resinosa; creix en llocs freds i fa les fulles caduques i més amples i grans, imparipinnades, amb un folíol terminal. Les flors són brunenques, en panícules amples axil·lars, i la fruita o drupa és inicialment vermellosa i després, però no sempre, bruna, coloració que marca la fecunditat de la semença. Habita als boscos i als matollars mixtos, en carrascars i coscollars sobre terrers rocosos i ambients més o menys ombrius. El nom popular cornicabra està motivat per les lluents i, més o menys, verdes o roges gal·les que es formen a les puntes dels branquillons. És una planta astringent, per la riquesa de matèries tàniques acumulades a les fulles, la corfa i les gal·les. Al territori, les úniques utilitzacions de la mata vera han sigut agrícoles, com a fusta, rogenca i compacta, emprada en ebenisteria i en la construcció d’eines, com a llenya per a fer carbó i com a fullatge útil per a farratge».
Entre la fauna, hi destaca el moltó de Còrsega (ovis ammon) i els arruís. No són originàries d’aquestes contrades però, s’hi van quedar i adaptar després que fugiren d’una finca de cacera.
[1] Pellicer i Bataller, Joan, Costumari Botànic [3], Edicions del Bullent, Picanya (València), 2004, p. 154.
REFERÈNCIES TEXTUALS
Com a referent històric caldria recordar la Crònica de Bernat Desclot, que ens explica que, després de la conquesta de València i Mallorca, els almogàvers -sense faena- es van dedicar a perseguir musulmans per terres valencianes i murcianes, i que cap el 1275 se’n van reunir 8.000 procedents de Catalunya, València i Aragó a la Penya de Xixona, llestos per a lluitar en una campanya contra els musulmans que s’esperava començara a Castella.
«E foren bé vuit míl·lia hòmens a peu, e meseren-se en la Pena de Xixona, qui és entre Alacant e Xàtiva, e corregren en l’horta d’Alacant, d’Alcadre, e preseren tots los sarraïns qui hi estaven paliers per los hòmens d’Alacant e veneren-los tots. E puis corregren per lo regne de València, lla on los sarraïns estaven, e preseren-ne molts e els veneren.»[1]
Aquesta muntanya també ha estat inspiradora de rondalles com la que arreplega Enric Valor en el seu llibre Rondalles Valencianes,[2] «Les velletes de la Penya Roja», on conta com dues velles molt lletges que vivien en la mateixa carena van enganyar un príncep i van aconseguir que una d’elles es casara amb ell.
No podem deixar de recordar el tan conegut refrany: Boira en la Penya, aigua en l’esquena.
[1] F. Soldevila (ed.), «Crònica de Bernat Desclot», Les Quatre Grans Cròniques: Jaume I, Bernat Desclot, Ramon Muntaner, Pere III, 8ª Edició, 1973, Editorial Barcino, cap. LXVII.
[2] Valor Vives, Enric, Rondalles Valencianes, Edicions Bullent (8a edició en Edicions del Bullent), Picanya, 2000, pp. 41-65.
Croquis de la Penya de Migjorn – Cova dels Corrals
RUTA 1
Ruta emblemàtica del nostre terme. Es pot fer l’eixida des del poble i es munta fins a la caseta de Serra. Des d’allí, s’inicia la muntada pròpiament dita i seguim el croquis.
Es tracta d’un croquis a escala 1:5000 (cada cm de mapa correspon a 50 m en la realitat). El camí total d’aquest croquis és de 6.100 m. Cal afegir el camí anterior des del poble i el de tornada. El desnivell total és del 848 m.
La ruta té marcades unes xifres (de l’1 al 10) que corresponen als distints trams de la pujada. També apareixen les altures de referència.
- L’inici, des de la caseta del Butaner. Un tram empinat, amb ziga-zaga curt. Cal fer-lo amb tranquil·litat. Anem per una senda ben definida. A la dreta anirem veient marges que formen petits bancals laminadors d’aigua. Obres del passat, bancals moriscos? A mitjan tram podem aturar-nos per veure la paret del forat. Realment impressionant.
- Zona amb savines abundants, ombria. També hi ha un pinar. En arribar al pinar, es pot girar cap a la dreta per anar al Forat de la Penya. Cal saber que no hi ha una senda massa definida, per la qual cosa, ens anirem apropant a la paret fins que arribem al forat – uns 500 metres-.
- La senda s’empina, encara que sense arribar a fer-se difícil (podrem observar a mà dreta un llentiscle cornicabra) per arribar al molló. Caldria fer ací una aturada.
- Aquest tram és una mica delicat –sols una mica-. Cal seguir les marques de senda PR que ens indiquen i arribarem de seguida al pic.
- El pic. Vèrtex geodèsic. Un lloc des d’on s’abasta una vista dilatadíssima si el dia acompanya. Podeu provar de comptar els pobles que reconeixeu. Es pot signar en una llibreta que de segur no s’ha emportat ningú. Gaudiu: us ho heu guanyat.
- És una baixada de prop de mil metres, amb un pendent constant i amb unes vistes de la Carrasqueta que us resultaran noves.
- La cova dels Corrals. Racó arrecerat del vent que es feia servir per als ramats. Podeu veure-les en una mena de circ que us queda a la dreta segons arribeu. També caldria destacar que a uns tres-cents metres des de l’aljub hi ha el refugi que utilitzaven els pastors, també, per a resguardar-se del fred i de la neu. Una coveta prou amagada, amb dues habitacions i una llar de foc.
- Tram pla, o de molt poc desnivell, molt agradable de recórrer. Baixeu paral·lels al barranc de la Cova dels Corrals.
- Davallada cap al mas de Juanito el Panaero que ens portarà a la caseta del Butaner.
- Tanquem la ruta i s’inicia el camí de tornada.
RUTA 2
Aquesta ruta ha estat publicada en la Guía de senderisme de la provincia de Alicante 2 publicat pel diari Información.
Si partim de la PR-CV 112 des del barranc de la Font hem d’anar per darrere del castell de Xixona fins a la font de Cotelles i pel llit del riu fins la font de Roset.
Passarem la font de Roset, i a uns tres-cents metres ens trobarem l’aqüífer de Roset; a mà dreta tindrem les Penyes de Roset, monumental muntanya, i arribarem, sense deixar el llit del riu, fins als Quatre Barrancs.
Tot aquest recorregut està marcat per les guies grogues i blanques de la senda PR. També ens podrem orientar amb una mànega d’aigua que ve del pou del Madronyal.
En aquest punt, els Quatre Barrancs, caldrà girar a l’esquerra; no hem de continuar pel barranc de Castalla, sinó per darrere de les Penyes de Roset. El camí no té les marques de PR, sinó fites.
La nova senda ens duu pel barranc de la Cova dels Corrals, amb un silenci que impressiona. Anirem pel bell mig del barranc fins que ens trobem un senyal que ens durà novament a la PR-212 per arribar al cim de la Penya Migjorn.
Segona Carena. Paratge municipal Els Plantadets. Carrascar Negre
Una vegada que hem fet el cim de la Penya de Migjorn i tornem per la cova dels Corrals podem ampliar la nostra ruta per la Segona Carena. Hi ha un indicador de PR que ens indica font de Vivens. No té pèrdua i sempre el camí està indicat amb les marques blanques i grogues.
A una mitja hora llarga ens trobarem una pista i uns cartells indicadors que ens situen al paratge natural municipal dels Plantadets. També ens podrem orientar per una bassa per a incendis que hi ha al mateix paratge. En aquest punt podem elegir continuar fins al barranc de Castalla o baixar pel del Carrascar Negre.
Els Plantadets, paratge natural municipal[1]
[1] Text agafat de: http://www.xixona.es/ca/espacios-naturales/els-plantadets/
«Declarat per Acord del Consell de la Generalitat de data 17 de febrer del 2006. El paratge Natural Municipal Els Plantadets, amb una superfície de 254.03 ha, es localitza en el terme municipal de Xixona, província d’Alacant.
Des del punt de vista geomorfològic, la zona pertany a la unitat del Prebètic meridional, caracteritzada per l’alternança de serres i valls sobre materials carbonatats.
Els materials predominants corresponen al terciari, destacant la presència de margues miocenes blanques i blaves en fàcies amb intercalacions de materials detrítics, fonamentalment arenoses, que ocupen la major part del sector central; mentre que en el sector oriental de l’espai, també presents a la vall de Bugaia, coincidint amb la zona de major alçària, afloren materials calcaris.
La vegetació existent en l’àmbit del paratge és molt homogènia en tota la seua extensió, predominant les pinedes denses de pi blanc, que, encara que procedeix de repoblació, es troba molt naturalitzat. Es troben també bosquetes dispersos de carrasca i algun peu dispers de roure valencià.
L’estrat arbustiu de la pineda el formen espècies pròpies de la garriga termòfila mediterrània, com el coscoll, el ginebre de galipot, la savina mora, el llentiscle, margalló o el ginestell.
L’estrat subarbustiu el formen espècies de lleguminoses, cistàcies i labiades aromàtiques corresponents a l’etapa de regressió de la sèrie de l’alzina, com l’argelaga, la petorrera, el timó, la sàlvia, la cua de gat, l’estepa blanca, el romer mascle i l’estepa negra. Poden trobar-se també espècies com l’esparreguera, la porrassa o la porrina i la cesquera.
En les zones més ombrívoles poden trobar-se lianes com la sarsa o heura, la rogeta, la mare-selva, els esbarzers i la vidiella o enramadora, junt a l’hedra.
Pel que fa a la fauna, es constata la presència de mamífers com el rabosot, el teixó, la geneta, el porc senglar, el conill i, encara que menys freqüent, la fagina, la geneta i la llebre. D’un temps ençà s’ha aclimatat en la zona l’arruí, procedent del nord d’Àfrica que va ser introduït en la península amb fins cinegètics, és a dir, per a la cacera.
Quant a l’herpetofauna (rèptils i amfibis), cal citar la presència de gripaus, la sargantana cua-llarga, la sargantana cendrosa, i el fardatxo ocel·lat. Entre els ofidis, cal constatar la presència de la colobra bastarda, la colobra de ferradura i el sacre.[1]
L’ornitofauna és la pròpia de les masses de pineda, amb espècies com el tudó, la tórtora comuna, el xiulet reial, el papamosques gris, el mite, la mallerenga xicoteta (dita també primavera) o mallerenga, el capellanet, el formiguer, el raspenell, el rossinyol comú o el teuladí moliner. L’esparver, el gamarús, el xot i el brúfol són espècies que poden també trobar-se en la zona i que en alguns casos poden establir nidificació en la mateixa.
En les zones més obertes de la pineda pot trobar-se espècies com el soliguer vulgar, la cogullada comuna, el capsot botxí, el capsot comú, el bitxac comú o cagaestaques, cotxa cua-roja o safraner i l’abellerol.
Paisatgísticament, la zona alberga un gran interés en l’àmbit local, ja que constitueix una extensa taca verda en un entorn àrid, com és el paisatge en la part baixa del terme de Xixona, en les zones de la conca baixa del riu Montnegre a la costa. A això, cal afegir que les panoràmiques des de la part alta del paratge són de gran interés, comprenent gran part de les formacions muntanyoses del nord d’Alacant, com Aitana, Puig Campana, Serrella, Menejador, etc.
Quant al patrimoni etnològic, cal destacar l’existència de dos coves i un aljub vinculats històricament a l’activitat ramadera.
[1] Sobre l’herpetofauna (rèptils i amfibis) podeu llegir més en SERRA, ENRIC, Els altres habitants de Xixona, 2010, Ajuntament de Xixona, pp. 99-105.
EL CARRASCAR NEGRE
El començament del barranc del Carrascar Negre es pot situar a la bassa contra incendis. Solitari, escabrós, poc conegut. Aquest barranc és una de les meravelles del nostre terme. Hi abunda la carrasca, on el sol entra només a migdia.
No hi ha un camí específic. Si el volem recórrer, caldrà que anem per entremig del barranc fins a arribar al barranc de la Cova dels Corrals. Podrem seguir el camí marcat amb pedres d’aquest últim barranc, per darrere de les Penyes de Roset, fins a arribar als Quatre Barrancs o al barranc de Castalla.