Teresa nos dio a todos una lección sobre lo que verdaderamente necesitan las personas como ella: atención y cariño, repitiendo constantemente a todos los que se nos cruzábamos con ella por la calle: voleu-me, voleu-me
Ferran Josep Verdú i Monllor
Des del 14 de febrer de 2013, una escultura de bronze, aproximadament a la meitat de l’Avinguda de la Constitució, simbolitza a totes aquelles persones afligides per algun tipus de malaltia mental o discapacitat intel·lectual. L’escultura representa la figura d’una xixonenca ja difunta, Teresa Bernabeu García, coneguda com a “Tereseta Voleu-me“. Tereseta era un d’eixos personatges entranyables que tots els pobles tenen. Recorria els carrers amb el seu abric verd i el seu bossa de mà i a tot el que amb ella s’encreuava li deia… “Voleu-me”. La ment de Tereseta no era com la dels altres, era… diferent. Per això no tenia cap inconvenient a demanar obertament el que necessitava.
Ferran Josep Verdú i Monllor, Facebook 14 de febrer de 2013: “Hui Tereseta s’ha tornat a sentar a un banquet de la plaça. Espere que es quede per molts anys. La veritat és que el projecte va nàixer com un objectiu dins de la millora urbana d’espais públics. Hem tingut actuacions a nivell de murals al casc antic o renovació de façanes al barri. Les escales del “pixador” es van millorar l’any passat però faltava una segona part. I vam voler incidir en la conscienciació social contra l’estigma que suposen les malalties o discapacitats intel•lectuals i eixe s’ha acabat convertint en l’objectiu principal. Amb molta freqüència les persones amb malalties i discapacitats mentals acaben convertint-se en el “tonto del lugar”. “S’amaga” el malalt en casa. Ens fa vergonya o genera rebuig. I això afecta negativament al malalt, a les famílies i per què no dir-ho? , a la sostenibilitat dels projectes socials que tenim a Xixona com el Centre Ocupacional o AFA. S’ha d’acabar amb eixe estigma, no només per el propi malalt sinó també per les famílies que també pateixen el problema. Teresa Bernabeu (Tereseta) anava tot el dia pel poble saludant a tots, fent-se de voler, però cridant “voleu-me”. Eixa és el primer pas per poder atendre com cal a aquestes persones. Estimar-les.”
