Una de les tradicions més arrelades dels xixonencs és rodar l’aixama la nit de Nadal.
Bernardo Garrigos
Cada 24 de desembre al vespre, els xiquets i xiquetes de Xixona van pels carrers amb unes torxes d’espart anomenades “aixames”. Primer passen per les cases demanant les estrenes i cantant cançons nadalenques i al final, a la plaça major, encenen les torxes que fan rodar perquè no s’apaguen. Aquest costum se sol posar en pràctica la nit de Nadal però ara en dia també en la nit de Cap d’Any.
Una aixama és una torxa d’espart
Les aixames són unes torxes fetes amb espart sec natural, que tenen forma més o menys cònica i solen acabar en una trena, amb la intenció que puguen ser agafades i rodades. L’interior (el gruix de la torxa) està fet d’espart sec mentre que les volanderes (amb què se subjecta i manté l’aixama compacta i unida) són fetes amb espart verd, més resistent.
L’espart (Stipa tenacissima)
L’espart és una planta herbàcia de la família de les Gramínies, amb tija d’1 m de longitud aproximadament, que porta a l’extrem superior la inflorescència i, a la base, nombroses fulles estretes que s’enrotllen sobre si mateixes fins al punt de semblar cilíndriques. Aquestes fulles, amb propietats semblants a les de la boga (gènere Typha), constitueixen l’espart i se seguen amb compte per no destruir la planta així que pot donar moltes més fulles en anys successius. És una planta perenne i cespitosa. Les fulles molt rígides i flexibles, són freqüentment arrissades, punxeguts; amb una beina coriàcia que té el marge cotonós. Posseeix una lígula (apèndix membranós o pilós present en els fulls) molt curta i bífida. Els llimbs amb forma de jonc, són convoluts (el full abans d’expandir-se s’enrotlla en espiral), glabre pel revers. Les espiguetes són denses, uniflores, amb peduncles de fins a 10 mm. Floreix i fructifica de març a maig. És una planta de ambients mediterranis. Habita en pastos vivaços de mitja i baixa muntanya. Cal significar que l’espart és molt abundant a la part sud del terme de Xixona com ho demostra l’existència d’una partida rural amb el nom “Espartal”.
Aquestes plantes són recol·lectades a l’estiu amb certa cura. Es recullen de manera que no es destruïsca la planta i que pugues continuar creixent i generant noves tiges. Seria incorrecte dir que el procés de recollida és segant. La forma en què es recol·lecta l’espart és arrencant-lo usant pals que ajuden a enrotllar les tiges.
Després de recollir l’espart, s’estén a terra i posa al sol. Un cop sec, l’espart esta posada en galledes d’aigua per iniciar un procés de fermentació. Aquest procés té com a objectiu acabar amb el material que envolten les fibres de cel·lulosa que hi ha a la tija. Un cop acabat aquest procés, s’extreu l’espart de les galledes i es posa a assecar una altra vegada. Quan està totalment sec, l’espart es pica amb l’objectiu de deixar anar les fibres, obtenint així el que es coneix com a “espart picat”.
Fer la torxa o “Aixama”
En primer lloc, s’uneix amb un cordó un feix d’espart sec i picat. El cordó està fet d’uns fils d’espart fresc. Lligar el farcell d’espart es repeteix aproximadament cada 5 centímetres. A continuació, s’uneix una cua de cavall d’espart trenat a l’extrem més estret del farcell. El trenat de l’espart és conegut com a “pleita” (Falla o tira d’espart).
Roar les aixames
Una de les tradicions del cicle nadalenc que els xixonencs han sabut conservar és, sense cap dubte, la de “roar les aixames”. Aquest costum se sol posar en pràctica en la Nit de Nadal i en la Nit de Cap d’Any. Encara que cal indicar que el seu origen procedeix de la vespra de Nadal i la seua adopció com a ritu propiciatori per al nou any és més aïna recent, a mitjan del segle XX. No obstant això, en l’actualitat s’està perdent.
Aquest ritu consisteix que els joves, des de la caiguda del sol i fins moments abans de celebrar-se el tradicional sopar, es concentren a la Plaça (Avinguda de la Constitució), principal carrer de la ciutat, portant les populars aixames. Quan estan preparats els seus pares són els que encenen l’aixama i el nen ha de rodar-la, és a dir, fer un cercle complet sense cremar-se.
El ritu, que en l’actualitat significa per als més joves una forma divertida de celebrar el Nadal, procedeix d’una antiga tradició, consistent que els nens visitaven els seus parents més propers i amics per felicitar-los pel naixement de Crist i sol·licitar-los l’esgarrinxada, consistent en torrons, tonyetes, nous, figues i altres dolços. Com que aquest recorregut s’havia de fer en plena nit i per la majoria de la població calia il·luminar-se amb unes torxes i quin millor material que l’espart. Durant aquest passeig els nens rodaven l’aixama i cantaven una cançó popular: “Les aixames de Maitines, si no tiren anous que tiren figues”.
